CRIANÇA EN ELS PRIMERS ANYS DE VIDA DE L'INFANT

El meu dia a dia professional i el fet de tenir un fill de 3 anys fa que observi molt les famílies que "acompanyen" el seu fill/a a jugar al parc infantil.

Poso entre cometes acompanyar perquè les frases que se senten habitualment sempre són:

- Cauràs!

- Aquí no, que et faràs mal!

- Deixa-li! Si no li deixes marxarem.

- No ploris...

- Fa molta estona que estàs aquí, perquè no vas ...?

- No!

-Pica. Posa la sorra dintre, etc, etc...

Pretenem, sense adonar-nos, que facin allò que nosaltres volem i el protegim tota l'estona perquè no es faci mal.

Però sense adonar-nos els privem de l'experimentació que en definitiva és coneixes un mateix i aprendre jugant amb el plaer de moure's.

Si nosaltres com a pares o cuidadors sempre marquem el que poden fer i el que no i ajudem o, més ben dit, els col·loquem allà on creiem no poden arribar, ja sigui a dalt del tobogant, de la passarel·la o del cavall de molles no els deixem aquest espai d'experimentació corporal.

Quin sentit té baixar per un tobogan si no pot enfilar-se tot sol? I si encara no ho pot fer, segurament és que no està preparat per a pujar-hi i l'haurem d'acompanyar en tota la baixada.

Si hi ha aquesta protecció, l'infant no coneix el seu equilibri, ni els perills, ni com fer un canvi de pes, ja que els límits del que pot i que no pot fer, li posem nosaltres com adults.

Però aquest aprenentage, no us penseu pas que esdevé quan el nen comença a caminar, sinó que succeeix quan tant sols és un nadó. I penseu que nosaltres, com a pares, som una peça clau molt important per a que això es pugui donar.

Podríem dir que l'infant és savi i si s'ha donat aquest espai per l'experimentació l'infant sap el que pot fer i el que no.

Quelcom que de vegades utilitzo quan estic patint mentre el meu fill s'enfila o baixa per un pendent, és no mirar. Aquest és el millor espai que li puc donar per l'experimentació, no hi ha cap frase que el condiciona com pot ser: Vigila!, Ves més a poc a poc!. Evidentment que això no evita que caigui ni tampoc que de vegades el prohibeixi fer quelcom que em sembla perillós i no adient per la seva edat.

Està clar que hi ha molts factors que aquí influeixen com és la seguretat corporal de cadascú. Si en tenim, segurament que la nostra autoestima en aquest sentit ens permetrà molta més llibertat i deixarem als nostres infants experimentar més.

Hi ha un altre factor que també té influència: factor cultural. A la nostra cultura i, en l'actualitat encara més, estem tot el dia, (parlo sobretot dels 3 primers anys de vida), davant i darrera del nostre fill/a. En canvi, en la cultura marroquina, molt propera aquí a la comarca, aixó no és així i les mares es poden estar mentre xerren, a bastants metres de distància dels seus fills/es.

Us posaré un exemple que vaig veure fa uns mesos a un parc de Vic.

Hi havia un nen que deuria tenir uns 2 anys (marroquí), i un altre d'aquí a la comarca que en deuria tenir uns 6. Tots dos estaven enfilats damunt una plataforma de la qual surten diferents tobogans, uns de més empinats i uns altres més fàcils, de baixada més progressiva. El nen més petit es va seure al capdamunt del tobogan més empinat. El nen més gran al veure-ho es va asseure al costat tot preocupat i li anava dient: No et tiris, eh? Que pots caure...! Aquestes frases les va repetir unes tres vegades amb la seva pausa corresponent. Evidentment, el nen petit no l'entenia i quan va passar una estona el nen petit es va aixecar i va baixar per l'altre tobogan més fàcil. El nen més gran, no va quedar tranquil fins que aquest va marxar i, finalment, s'hi va tirar ell.

Espero que aquest article sigui font de reflexió i d'obertura, per deixar fer més als infants el poder experimentar el plaer de moure's "sense" límits físics ni verbals.

Per acabar us recomano un llibre que té molt a veure amb aquest tema i val la pena de donar-li un cop d'ull, ja que està il·lustrat amb moltes fotografies:

Desplegándose

Elfriede Hengstenberg